Col·locació
From Wikipedia, the free encyclopedia
Una col·locació és una construcció lèxica convencional, és a dir, està composta d'elements que poden funcionar independentment i que tenen un significat autònom (a diferència d'una locució) però que acostumen a col·locar-se junts, formant expressions pròpies de l'idioma, i que apareixen més freqüentment juntes que amb altres parelles lèxiques. Alguns exemples serien "estat d'ànim", "fer els deures" o "prendre mesures". Segons la definició de Muñoz Martín (1995) són "paraules que apareixen juntes habitualment, però que, a diferències de les locucions, frases fetes i refranys, no constitueixen una unitat semàntica".[1] Per a Mona Baker (1992) es tracta de "restriccions semànticament arbitràries que no procedeixen lògicament del significat proposicional d'un mot".[2] De totes maneres, això no vol dir que reflecteixin el seu context cultural, sinó que de fet sovint són un "reflex directe de l'àmbit material, social i moral en el qual sorgeixen".[3]
Les col·locacions se solen ensenyar com un bloc unitari, encara que a molts diccionaris no hi figurin perquè poden trencar-se per a innovar estilísticament. Sovint han sorgit per l'ús de la metàfora o per la pèrdua parcial de significat d'un dels mots, que resta restringit a un context on apareix l'altre element de manera freqüent.
Les col·locacions marquen certes restriccions a l'hora d'ajuntar paraules, per exemple, quines preposicions s'utilitzen amb determinats verbs (pensar en, etc.) o quins verbs i noms són utilitzats sovint conjuntament. Un exemple de col·locació pot ser el parell potència computacional. Es podria dir força computacional, però la paraula força sembla reservada per als éssers vius i, en aquest cas, tenim un computador (ésser inanimat). Ocorre el mateix quan diem ordinador potent en comptes d'ordinador fort.