Concerts per a piano de Mozart
From Wikipedia, the free encyclopedia
Wolfgang Amadeus Mozart va compondre 27 concerts per a piano i orquestra. Foren escrits entre 1767 i 1793. En aquests concerts, Mozart exhibeix una enorme habilitat tècnica i un domini complet dels recursos que ofereix l'orquestra, alhora que sap crear un ampli ventall d'afectes i emocions.[1][2] Aquestes obres presenten, en línies generals, un caràcter improvisador i virtuosístic, sobretot en els primers moviments on explora totes les possibilitats tècniques del piano de l'època.[1][2] Actualment, es considera que els concerts per a piano de Mozart constitueixen la cimera del concert clàssic i són els que més van influir en la música posterior.[2] Tres dels seus concerts per a piano (els números 20, 21 i 23) es troben entre les obres més enregistrades del repertori clàssic.[1]
Forma musical | concert per a piano |
---|---|
Compositor | Wolfgang Amadeus Mozart |
Instrumentació | piano i orquestra |
L'estructura d'aquests concerts és la de tres moviments d'acord amb l'esquema clàssic: un primer moviment ràpid (sol ser un allegro), un segon moviment lent (un adagio o un andante) i un tercer moviment ràpid (normalment, un allegro, encara que també n'hi ha amb indicacions d'allegretto o presto).[2] Pel que fa a la forma, els primers moviments sempre estan compostos en forma bitemàtica de tres parts o forma sonata, el segon moviment en forma de sonata abreujada, mentre que el tercer sol ser un rondó.[2] Tots els concerts estan compostos en tonalitats majors, excepte dos d'ells: el núm. 20 en re menor i el núm. 24, en do menor. Els concerts presenten els segons moviments en una tonalitat diferent de la tonalitat principal, normalment en el to de la subdominant o en el to relatiu, com és el cas dels dos concerts escrits en mode menor (números 20 i 24), en què el segon temps està en el relatiu major, i cinc concerts en els que el segon moviments està escrit en el relatiu menor de la tonalitat principal: el núm. 4 (K. 41), el núm. 9 (K. 271), el núm. 10 (K. 456), el núm. 22 (K. 482) i el núm. 23 (K. 488).[2]
La primera edició completa dels concerts fou la de Richault, publicada cap al 1850. Des de llavors, les partitures i els autògrafs han resultat assequibles a través de diverses edicions; entre d'altres, les de W. W. Norton, Eulenberg i Dover Publications.[3]