Ediacarià
From Wikipedia, the free encyclopedia
El període Ediacarià és l'últim període geològic de l'era Neoproterozoica. S'estén des de fa 635 Ma fins fa 542 Ma. Aquest nom ja era usat pels investigadors des de feia temps, però no fou fins al març del 2004 que la Unió Internacional de les Ciències Geològiques va donar-li la condició oficial.
Supereó | Eó | Era | Període | EGL |
---|---|---|---|---|
Precambrià | Proterozoic | Neoproterozoic | Ediacarià (~ 635 Ma) | |
Criogenià (850 Ma) | ||||
Tonià (1.000 Ma) | ||||
Mesoproterozoic | Estenià (1.200 Ma) | |||
Ectasià (1.400 Ma) | ||||
Calimmià (1.600 Ma) | ||||
Paleoproterozoic | Estaterià (1.800 Ma) | |||
Orosirià (2.050 Ma) | ||||
Riacià (2.300 Ma) | ||||
Siderià (2.500 Ma) | ||||
Arqueà | Neoarqueà (2.800 Ma) | |||
Mesoarqueà (3.200 Ma) | ||||
Paleoarqueà (3.600 Ma) | ||||
Eoarqueà (4.000 Ma) | ||||
Hadeà (~ 4.600 Ma) |
El nom deriva d'«Ediacara»,[1] que són uns turons situats a Austràlia meridional. També se l'ha anomenat Vendià. La corroboració paleontològica del límit entre l'Ediacarià i el Cambrià fou elucidada per separat per a la conca siliciclàstica (base de l'estadi Bàltic de la plataforma europea oriental) i per a la conca carbonatada (base de l'estatge Tommotià de la plataforma siberiana).
El registre fòssil d'animals d'aquest temps és escàs, possiblement pel fet que els animals encara no havien desenvolupat closques dures, que es fossilitzen més fàcilment.