Moammar al-Gaddafi
militar, teòric i governant de Líbia / From Wikipedia, the free encyclopedia
Muàmmar Muhàmmad Abd-as-Salam Abu-Minyar al-Qaddhafí[1][2] (àrab: معمر القذافي, Muʿammar al-Qaḏḏāfī, escolteu-ho (?·pàg.)), usualment transcrit en català com a Moammar al-Gaddafi[3][4] i sovint anomenat coronel Gaddafi (desert de Sirte, 7 de juliol de 1942[5] -20 d'octubre de 2011),[6] fou un militar i polític libi, dirigent d'aquest país des del 1969 fins al 2011, any de la Revolució líbia.[4]
L'article o secció necessita millores de format. |
Amb una aferrissada retòrica en contra de l'imperialisme occidental, va convertir-se durant els anys 1970 en un autoproclamat líder mundial d'aquesta lluita, i fou l'artífex de la Unió Africana. Durant aquest període, va ser acusat de recolzar diferents moviments revolucionaris d'arreu del món, com l'IRA irlandès, al qual va proveir efectivament amb gran quantitat d'armament,[7] els guerrillers palestins o els Black Panthers dels Estats Units.[4][8] A causa d'això, va rebre diferents intents de derrocament de part de governs dels Estats Units, com per exemple un bombardeig el 1986,[4] del qual va sortir il·lès, però en el qual va morir la seva filla adoptiva Jana.
A final de la dècada de 1980 les tensions entre el règim libi i el món occidental van atènyer el punt àlgid, sobretot arran de la seva aparent implicació en l'anomenat afer Lockerbie, l'atemptat contra el Vol 103 de Pan Am que causà la mort dels 243 passatgers i els 16 membres de la tripulació, a més d'11 persones que es trobaven a terra. El país va acabar sent sotmès a un dur embargament per part de l'ONU.[4]
Però Qaddafi canvià d'aliances, aprofitant la nova conjuntura geopolítica eixida dels atemptats de l'11 de setembre del 2001, Gaddafi va dur a terme un gir radical de la seva política exterior; va erigir-se en garant del control del terrorisme islamista, cosa que li va permetre restablir les relacions amb França i la Gran Bretanya l'any 2004, i amb els EUA el 2006.[4] Aquest canvi d'orientació li va permetre sobretot donar un nou impuls a les exportacions petrolieres i tancar més contractes d'explotació amb multinacionals del sector.[4] Igualment el seu règim establí llaços amb nombrosos polítics europeus, establint diferents xarxes de finançament que acabarien esquitxant polítics com Nicolas Sarkozy, a qui hauria finançat la campanya electoral de 2007. Durant aquest període, caps d'estat occidentals reberen amb honors el coronel, des de Berlusconi o Sarkozy a Blair, passant pels presidents espanyols Aznar i Zapatero.
El febrer del 2011, amb l'èxit de les revoltes populars àrabs de Tunísia i Egipte, van encetar-se manifestacions de protesta contra el seu règim que ràpidament es van convertir en una rebel·lió general. Segons la cadena Al-Jazeera, les manifestacions van ser reprimides amb bombardeigs des d'avions contra la població i amb franctiradors, i causaren centenars morts. Davant la situació de repressió o preveient la ràpida caiguda del règim, van dimitir alguns ministres del govern libi i representants diplomàtics libis a l'estranger. El dia 22 de febrer, Gaddafi va fer unes declaracions acusant els manifestants de terroristes i anunciant que no abandonaria el seu país fins a convertir-se en un màrtir.[9] Amb la intervenció internacional desencadenada per l'ONU, Gaddafi va declarar la Mediterrània "zona de guerra" i va amenaçar d'atacar "objectius civils i militars dels països costaners enemics" i que "Occident acabarà a la paperera de la història".[10] Va morir aquell mateix any en un tiroteig quan la caravana en la que viatjava va ser bombardejada per avions de l'OTAN.