Josep Pich Mitjana
Historiador català especialitzat en Història Contemporània / From Wikipedia, the free encyclopedia
Josep Pich Mitjana (Manresa, 1967) és un historiador i professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, especialitzat en la història político-social de Catalunya i els orígens del catalanisme polític al segle xix.[1][2]
Biografia | |
---|---|
Naixement | 1967 (56/57 anys)
Manresa (Bages) |
Dades personals | |
Formació | Universitat de Barcelona |
Director de tesi | Josep Termes i Ardèvol |
Activitat | |
Camp de treball | Història, història política, història social, independentisme i nationalist movement (en) |
Ocupació | historiador, professor d'universitat |
Ocupador | Universitat Pompeu Fabra (2021–) |
És llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (1991) i doctor per la Universitat Pompeu Fabra (1999), amb la tesi Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític, dirigida per Josep Termes i Ardèvol,[3] del qual se'l considera deixeble.[4] El 2021 va ser nomenat catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra.[5]
Ha guanyat ex aequo el Premi Joan Givanel i Mas de Ciències de la Comunicació de l'Institut d'Estudis Catalans del 2001 i el XXI Premi Ferran Soldevila de la Fundació Congrés de Cultura Catalana de 2004 amb dues obres sobre Valentí Almirall.[2]
És membre del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranismes, de l'Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra.[6] Les seves línies d'investigació són: la història política espanyola de la segona meitat del segle xix i principis del segle xx, des del Sexenni Democràtic a la Restauració borbònica, el federalisme, el catalanisme i l'imperialisme espanyol al Marroc,[7] amb un interès especial en la premsa, especialment la satírica.[8] També ha investigat sobre l'anticlericalisme a Catalunya i a Espanya. A banda d'Almirall també ha estudiat altres personatges de l'època: Francesc Pi i Maragall, Antonio Royo Villanova i Manuel de Lasarte i Rodríguez-Cardoso. Per a les seves investigacions a més fa seguiment de la premsa de l'època: Diari Català, El Estado Catalán, Gracia y Justicia entre d'altres. És autor de diverses monografies i articles de recerca històrica.[9][3] Ha realitzat una edició de les obres de Conrad Roure, que recull els tres volums de l'obra i forma part d'una sèrie de nou volums que vol aplegar la producció periodística de l'autor.[10]