Judaisme rabínic
From Wikipedia, the free encyclopedia
El judaisme rabínic (en hebreu: יהדות רבנית) (transliterat: Yahadut Rabanit) ha estat la forma principal del judaisme des del segle vi, com a resultat de la codificació del Talmud de Babilònia. Al principi, va sorgir a partir dels fariseus i les seves creences. Posteriorment, els principis i creences es van basar en que al Mont Sinaí, Moisés va rebre de Déu la Torà escrita (Pentateuc), addicional a una explicació oral, coneguda com la Torà oral (Mixnà), que Moisés va transmetre al seu poble. El judaisme rabínic es caracteritza i contrasta amb el samaritanisme, el judaisme caraïta i els saduceus, car aquestes religions no reconeixen la Torà oral (Mixnà) com a autoritat divina, ni els procediments per interpretar les escriptures jueves. Malgrat que actualment, existeixen profundes diferències entre les diferents denominacions jueves del judaisme rabínic pel que fa a l'autoritat de la halacà i la voluntat de desafiar antigues interpretacions, tots s'identifiquen com a descendents de la mateixa tradició oral i mètodes d'anàlisi rabínic.