Magnetohidrodinàmica
From Wikipedia, the free encyclopedia
La magnetohidrodinàmica (MHD) és la disciplina acadèmica que estudia la dinàmica de fluids de conductors d'electricitat en presència de camps elèctrics i magnètics. Exemples d'aquests de líquids inclouen plasmes, els metalls líquids i la salmorra. La paraula magnetohidrodinàmica (MHD) deriva de magneto que vol dir 'camp magnètic', hidro que vol dir 'líquid', i dinàmica que significa 'moviment'. El camp de la magnetohidrodinàmica va ser iniciat per Hannes Alfvén,[1] pel qual rebé el Premi Nobel de Física el 1970.
La idea de la magnetohidrodinàmica és que els camps magnètics poden induir corrents en un fluid conductor mòbil, que creen "forces en el fluid, i que també canvia el camp magnètic mateix. El sistema de les equacions que descriuen la magnetohidrodinàmica són una combinació de les equacions de Navier-Stokes de dinàmica de fluids i les equacions de Maxwell de l'electromagnetisme. Aquestes equacions diferencials s'han de resoldre simultàniament, o analíticament o numèricament. Com la magnetohidrodinàmica és una teoria de fluids, no pot tractar fenòmens cinètics en els quals l'existència de partícules discretes sigui important.