Maig francès
From Wikipedia, the free encyclopedia
El Maig francès o Maig del 68 (en francès: Mai 68), és el nom amb què es coneixen una sèrie d'importants protestes, vagues i manifestacions succeïdes a França en la primavera de 1968.
Moviment del 68 | |||
---|---|---|---|
Pancartes a París el 1968 | |||
Tipus | protesta estudiantil, aldarull i vaga general | ||
Data | 2 de maig - 23 de juny de 1968 | ||
Lloc | França | ||
Estat | França | ||
Resultat | Eleccions legislatives franceses de 1968 i victòria de Georges Pompidou | ||
Bàndols | |||
| |||
Comandants | |||
|
Els fets van iniciar quan es van produir una sèrie de vagues estudiantils en nombroses universitats i instituts de París, seguides de confrontacions amb la universitat i la policia. Els estudiants protestaven contra el capitalisme, el consumisme, l'imperialisme americà i les institucions tradicionals de l'establishment.
L'intent de l'administració de Charles de Gaulle d'ofegar les vagues mitjançant una major càrrega policial només va contribuir a encendre els ànims dels estudiants, que van protagonitzar batalles campals contra la policia al Barri Llatí [1] i, posteriorment, una vaga general d'estudiants i vagues diverses secundades per fins a 11 milions de treballadors en tot el territori francès (dos terços del total de treballadors), que reclamaven millores en les condicions laborals. Les protestes van arribar a un punt tal que De Gaulle, tement una guerra civil o una revolució, va abandonar del país per unes hores, va dissoldre l'Assemblea Nacional francesa i va convocar eleccions parlamentàries anticipades el 23 de juny de 1968.
El govern es trobava, en aquest punt, a la vora del col·lapse i l'economia aturada, però la situació revolucionària es va evaporar tan ràpid com havia sorgit. Els treballadors, després d'haver aconseguit importants millores salarials, van tornar a la feina, a petició de la Confédération Générale du Travail, sindicat esquerrà, i del Partit Comunista Francès. Quan es van celebrar les eleccions, el partit gaullista va emergir més fort que abans.
Molts dels manifestants van assumir causes d'esquerres, com el comunisme, el rebuig a la Guerra del Vietnam, l'anarquisme o el situacionisme i d'altres van veure els fets com una oportunitat de canviar la "vella societat" en molts aspectes socials, com els mètodes educatius i la llibertat sexual. Les protestes destil·laren en tot moment un potent moviment artístic amb cançons, grafits, pòsters i eslògans que perduraren durant anys en la cultura popular.[2][3]
El llegat del maig francès ressona dècades després dels fets i es considera un punt d'inflexió social, cultural i moral en la història del país. Alain Geismar, un dels líders del moment, destacà anys després que el moviment hauria triomfat com a revolució social, malgrat no fer-ho en el terreny polític.[4] Els fets s'emmarquen en un moviment contracultural molt més ampli a nivell mundial que inclou esdeveniments com l'Estiu de l'amor, els Moviments pels drets civils o la Primavera de Praga.