Matança de Sabra i Xatila
matança d'entre 762 i 3.500 civils, majoritàriament palestins i xiïtes libanesos / From Wikipedia, the free encyclopedia
La Matança de Sabra i Xatila (àrab: مذبحة صبرا وشاتيلا, Maḏbaḥat Ṣabrā wa-Xātīlā) va ser la matança d'entre 762 i 3.500 civils, majoritàriament palestins i xiïtes libanesos, per un grup paramilitar proper a les Falanges Libaneses, un partit de tendència ultradretana i cristiano-libanesa. La massacre va tenir lloc en el barri de Sabra i en el camp de refugiats de Xatila, a Beirut, al Líban, amb el suport i la protecció de l'Exèrcit israelià.
| ||||
Tipus | massacre | |||
---|---|---|---|---|
Part de | Guerra civil libanesa | |||
Interval de temps | 16 - 18 setembre 1982 | |||
Data | 16-18 de setembre de 1982 | |||
Localització | Camp de refugiats de Xatila, Beirut (Liban) | |||
Estat | Líban | |||
Participant | ||||
Objectiu | refugiats palestins | |||
Causa | Matança en el marc de la Guerra del Líban | |||
Morts | 460[1] a 3,500[2] (nombre discutit) | |||
Perpetrador | Lebanese Forces (en) Elie Hobeika | |||
El Tzahal va tancar els accessos, va disparar i va bombardejar els camps de refugiats palestins, mentre els falangistes actuaven. A partir de les sis de la tarda aproximadament del 16 de setembre, fins a les vuit del matí del 18 de setembre de 1982, es va dur a terme una massacre generalitzada per part de la milícia.[3]
La massacre fou presentada, per algunes fonts, com una represàlia per la mort del president libanès Baixir Gemayel, líder del Partit Kataeb libanès, acabat d'elegir, mentre fou considerada un acte de genocidi contra els civils palestins per part de l'ONU.[4]
Al juny de 1982, Israel havia envaït el Sud del Líban amb la intenció d'erradicar l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) i intervenir en al guerra civil libanesa. A mitjan 1982, sota la supervisió de la Força Multinacional l'OAP es va retirar del Líban després de setmanes de combats a l'oest de Beirut, i poc abans que tingués lloc la massacre. Diverses forces, falangistes, israelianes i possiblement també l'Exèrcit del Sud del Líban (ESL) - es trobaven en les proximitats de Sabra i Xatila en el moment de la massacre, aprofitant el fet que la força multinacional havia eliminat casernes i mines que havien tancat barris de majoria musulmana de Beirut i havien mantingut els israelians a ratlla durant el setge de Beirut.[5] L'avanç israelià sobre Beirut occidental arran de la retirada de l'OLP, fet que va permetre la incursió falangista, va ser considerat una violació de l'acord d'alto el foc entre les diverses forces.[6] L'exèrcit israelià va envoltar Sabra i Xatila i estacionà tropes en les sortides de la zona per evitar que els residents del campament en sortissin i, a petició dels falangistes,[7] va disparar bengales per il·luminar la nit.[8][9]
Els autors materials dels assassinats van ser els "Joves", una banda reclutada per Elie Hobeika, cap de la intel·ligència de les Forces Libaneses i oficial d'enllaç amb el Mossad, dels homes que havien estat expulsats de les Forces Libaneses per insubordinació o activitats delictives.[10] Els més acarnissats d'ells podrien haver estat consumidors habituals de drogues, com ara cocaïna o heroïna.[11] Es creu àmpliament que els assassinats van tenir lloc sota les ordres directes de Hobeika. Hobeika perdé familars a la massacre de Damour de 1976,[12][13] que era en si una resposta a la massacre de Karantina (1976) de palestins i musulmans libanesos a mans de militants falangistes cristians. Hobeika més tard va esdevenir diputat, durant molts anys, al Parlament del Líban i va exercir diversos càrrecs ministerials.[14] Altres comandants falangistes involucrats van ser Joseph Edde, del sud, Dib Anasta, cap de la Policia Militar falangista, Michael Zouein i Maroun Mischalani, de l'est de Beirut. En total, uns 300-400 milicians estigueren involucrats, entre ells alguns de l'Exèrcit del Sud del Líban de Saad Haddad.[15]
El 1983, una comissió presidida per Seán MacBride, assistent del secretari general i president de l'Assemblea General de les Nacions Unides en aquell moment, va arribar a la conclusió que Israel, com a potència ocupant del campament, era responsable de la matança.[4] La comissió també va concloure que la massacre va ser una forma de genocidi.[16] El 1983, la Comissió Kahan israeliana, designada per investigar l'incident, va concloure que el personal militar israelià, conscient que hi havia una massacre en curs, no havia pres mesures serioses per aturar-la. La comissió considerà que Israel era indirectament responsable, i Ariel Xaron, llavors ministre de Defensa, va carregar amb la responsabilitat personal "per ignorar el perill de vessament de sang i venjança", i es va veure obligat a dimitir del càrrec, tot i que va romandre al govern com a ministre sense cartera.[17] La Comissió va arribar a conclusions similars pel que fa al cap d'Estat Major, el tinent general Rafael Eitan (equival a una violació del deure que incumbia al cap d'Estat Major), així com el director de la intel·ligència militar, major general Yehoshua Saguy, i altres funcionaris d'intel·ligència - tot i que el Mossad no va ser reprès.[18]