Materialisme dialèctic
From Wikipedia, the free encyclopedia
Materialisme dialèctic és el corrent del materialisme filosòfic d'acord amb els plantejaments originals de Friedrich Engels i Karl Marx que posteriorment van ser enriquits per Vladímir Ilitx Ulànov Lenin i després sistematitzats per membres de l'Acadèmia de les Ciències de la Unió Soviètica principalment.[1] Aquest corrent filosòfic defineix la matèria com el substrat de tota realitat sigui concreta o abstracta (pensaments),[1] s'emancipa la primacia i independència de la matèria davant la consciència i l'espiritual, declara la cognoscibilitat del món en virtut de la seva naturalesa material, i aplica la dialèctica -basada en les lleis dialèctiques proposades per Georg Wilhelm Friedrich Hegel - per interpretar el món, amb la qual cosa supera el materialisme mecanicista. El materialisme dialèctic és un dels tres components -la base filosòfica- del comunisme marxista-leninista.[2] Denominat diamat, el materialisme dialèctic va ser la filosofia oficial de l'antiga Unió Soviètica.[3]
El materialisme dialèctic, com a sistema filosòfic, és oposat a l'idealisme filosòfic que concep l'esperit com a principi de la realitat. Per al materialisme dialèctic les idees tenen un origen físic, és a dir, el primer és la matèria i la consciència el derivat. Com a tal, el materialisme dialèctic es basa en les dades, resultats i avenços de les ciències, i la seva essència es manté en correspondència i vigència amb la tradicional orientació progressista del pensament racional científic.[3] Així mateix, està oposat al corrent filosòfic de l'agnosticisme, ja que declara la cognoscibilitat del món en virtut de la seva materialitat i de la seva existència objectiva en el temps i en l'espai. Engels ho va manifestar d'aquesta manera: «Les formes fonamentals de tot ser són l'espai i el temps, i un ésser concebut fora del temps és tan absurd com ho seria un ésser concebut fora de l'espai».[4]
Engels i Marx van sintetitzar el seu materialisme dialèctic a partir de la seva demolidora crítica del materialisme mecànic de Ludwig Feuerbach i a la dialèctica idealista de Hegel. Al materialisme de Feuerbach el van considerar com un materialisme influït pels corrents del pensament filosòfic metafísic i idealista. Famoses són les 11 tesis sobre Feuerbach de Marx i Engels, en particular l'onzena que diu així: «Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo».[5] De la dialèctica hegeliana, Engels diu que aquesta es trobava cap per avall i que va ser Marx qui la va col·locar sobre els seus peus. Posteriorment, Engels va descriure les lleis de la dialèctica en el seu Anti-Dühring (obra polèmica contra les teories propugnades pel filòsof i economista alemany Karl Eugen Dühring).
Després, en el segle XX a Rússia, Lenin va contribuir a les idees materialistes dialèctiques en desenvolupar polèmiques amb els seus adversaris, particularment amb filòsofs (idealistes) positivistes com l'austríac Ernst Mach i els russos Aleksandr Bogdànov i Vladímir Bazàrov (nom real: Vladimir A. Rudnev), i, sobretot, el seu empiromonisme. La principal raó de la disputa entre Lenin i aquests filòsofs era llur afirmació que el positivisme idealista estava per damunt del debat filosòfic entre idealisme i materialisme. Lenin va fer la següent consideració: "Materialisme és reconèixer els «objectes a si mateixos» o fora de la ment; les idees i les sensacions són còpies o imatges d'aquests objectes. La doctrina oposada (idealisme) afirma que els objectes no existeixen «sense la ment»; els objectes són «combinacions de sensacions»".[6]