Nana marró
objectes subestel·lars no gaire massius, incapaços de mantenir reaccions nuclears / From Wikipedia, the free encyclopedia
Les nanes marrons són objectes substel·lars que, tot i que són més massius que els planetes gegants gasosos més massius, (a diferència d'una estel de seqüència principal), no són prou massius per mantenir la fusió nuclear d'hidrogen ordinari (1H) en heli en els seus nuclis. Més petites que les estrelles menys massives, aproximadament entre 13 i 80 vegades la de Júpiter (MJ),[1][2] són prou massives per fusionar deuteri (2H) i les més massives (> 65 MJ) poden fusionar liti (7Li).[2]
Els astrònoms classifiquen els objectes auto-lluminosos per tipus espectral, una distinció íntimament lligada a la temperatura superficial, i les nanes marrons ocupen els tipus M, L, T i Y.[3][4] Com que les nanes marrons no pateixen una fusió estable d'hidrogen, es refreden amb el temps, passant progressivament per tipus espectrals posteriors a mesura que envelleixen.
Malgrat el seu nom, a simple vista, les nanes marrons apareixien de diferents colors segons la seva temperatura.[5] Les més càlides són possiblement taronja o vermella,[6] mentre que les nanes marrons més fredes probablement semblen magenta o negre a l'ull humà.[5] [7] Les nanes marrons poden ser totalment convectives, sense capes ni diferenciació química per profunditat.[8]
Tot i que la seva existència es va teoritzar inicialment a la dècada de 1960, no va ser fins a mitjan dècada de 1990 que es van descobrir les primeres nanes marrons sense ambigüitats. Com que les nanes marrons tenen temperatures superficials relativament baixes, no són molt brillants a les longituds d'ona visibles, i emeten la major part de la seva llum a l'infraroig. Tanmateix, amb l'arribada de dispositius de detecció infrarojos més capaços, s'han identificat milers de nanes marrons. Les nanes marrons conegudes més properes es troben al sistema Luhman 16, un binari de nanes marrons de tipus L i T a uns 6,5 anys llum del Sol. Luhman 16 és el tercer sistema més proper al Sol després d'Alfa Centauri i l'Estrella de Barnard.