Neocatòlic
From Wikipedia, the free encyclopedia
Neocatólicos és el nom que es va donar pejorativament a un moviment polític i ideològic de l'Espanya de mitjans i finals del segle xix, de confessionalitat catòlica però superador de la identificació del clergat amb el carlisme, i que pretenia intervenir activament en la vida política del règim liberal, amb major o menor proximitat o allunyament del Partit Moderat o del tradicionalisme segons la conjuntura política; i una certa proximitat ideològica amb pensadors francesos (els més contemporitzadors amb el denominat liberalisme doctrinari -François Guizot, Royer-Collard- i els més ultramontans amb els legitimistes francesos i els pensadors pròpiament catòlics -Chateaubriand i Lamennais-) o el conservadorisme britànic (fent abstracció de la condició religiosa anglicana d'aquests). Per als seus adversaris eren clarament reaccionaris, aplicant-los l'epítet despectiu carcundas o carcas (d'origen portuguès) o l'apòcope neos.[1]
Va aconseguir influència en la cort d'Isabel II (depenent espiritualment dels consells de Sant Antoni Maria Claret i Sor Patrocinio la monja de las llagas -Valle Inclán la denominà La corte de los milagros-) a pesar que no va ocupar mai posicions de predomini al govern, alternant entre liberals moderats i progressistes. Durant el sexenni revolucionari només van poder obtenir una representació parlamentària minoritària. Va ser durant la Restauració quan van aconseguir una important influència als governs de Cánovas del Castillo, que es va demostrar per exemple en la denominada qüestió universitària, enfrontant-se ideològicament als krausistes de la Institución Libre de Enseñanza, que van ser expulsats de la Universitat. També va tenir una gran repercussió el fulletó El liberalismo es pecado (1884), de Fèlix Sardà i Salvany.
Poden considerar-se integrants del moviment neocatólico, en diferents èpoques i amb diferents plantejaments, personatges com Manuel de la Pezuela y Ceballos (Marquès de Villuma), Jaume Balmes, Donoso Cortés, Juan Vázquez de Mella, Antoni Aparici i Guijarro, Cándido Nocedal, Gumersindo Laverde, Juan Manuel Orti y Lara i Marcelino Menéndez y Pelayo.[2]