Planificació lingüística
From Wikipedia, the free encyclopedia
La planificació lingüística és l'intent de modificar la realitat sociolingüística d'un territori mitjançant «l'organització, la posada en pràctica i l'avaluació d'un conjunt coherent d'actuacions de política lingüística».[1] Als Països Catalans sovint s'ha conegut la planificació lingüística amb el nom de normalització lingüística, seguint la proposta de Lluís Vicent Aracil a mitjan anys seixanta, i en altres països amb llengües minoritzades (com el Quebec, on es parla d'aménagement linguistique) també s'han fet servir expressions sense la paraula planificació per evitar les connotacions dirigistes del terme.
La normalització consisteix sobretot en l'elaboració i la implantació de normes d'ús lingüístic que tenen per objectiu incidir en tots els àmbits de la vida d'una societat.
Abasta dues vessants: la lingüístico-cultural i la sociopolítica. En aquest segon aspecte necessita la implicació de les forces polítiques i que s'exerceixi un cert grau de sobirania.
Es consideren prioritaris els àmbits on hi ha una major incidència comunicativa com l'ensenyament, la sanitat, la justícia, els mitjans de comunicació i el comerç.
Pel fet que la normalització suposa un canvi molt important i notori en la situació entre dues llengües en contacte, aquesta acció normalitzadora pot donar lloc a reaccions en sentit contrari. En el cas de Catalunya el Manifest dels 2.300 de l'any 1981 posava objeccions a les primeres accions de normalització i fins posava en dubte la seva motivació, mentre que el 2006 el Tinent general José Mena Aguado va incomplir el seu deure de silenci en les decisions polítiques en rebutjar públicament les mesures de normalització lingüística que afectarien el personal de l'exèrcit situat a Catalunya.
Per referir-se a aquestes accions adreçades contra la planificació lingüística, s'ha utilitzat el terme contraplanificació lingüística. Provinent de la tradició sociolingüística anglosaxona, el va introduir en català Rafael Ramos i Armengol[2] i es va generalitzar a partir de les obres de Miquel Àngel Pradilla.[3]