Retrat hel·lenístic
aspecte més important de l'art grec antic / From Wikipedia, the free encyclopedia
El retrat hel·lenístic és un dels aspectes més importants de l'art grec antic. En l'època hel·lenística hi va haver una notable producció de retrats fisonòmics (que reprodueixen les faccions de la persona retratada) en què també se cercava la penetració psicològica. Sobretot en foren escultures (moltes de les quals s'han conservat com a originals o còpies d'època romana), tot i que també s'hi produí pintures (perdudes pràcticament totes). Des de l'antiguitat, la font literària principal sobre el tema és l'obra de Plini el Vell.[1]
La idea del retrat fisonòmic com a alternativa a la representació d'una figura ideal (realisme enfront d'idealisme en l'art) sorgeix a la Grècia de la fi del s. VI (grup escultòric dels tiranicides Harmodi i Aristogitó), i continua en algunes obres del s. V (incloent-hi el polèmic autoretrat de Fídies) i IV, sobretot a Atenes entre 380 i 330 ae (on s'alçaren monuments a personatges cèlebres del passat, de faccions individualitzades, però imaginades), el concepte és molt més propi de l'escultura hel·lenística, sobretot fora d'Atenes, on s'imposa un dramatisme expressiu.[2] Plini el Vell atribuí la tècnica del retrat a Lisistrat de Sició, germà de Lisip, que hauria tret per primera volta el seu rostre en un motle de guix; passat a cera, el retocà fins a obtenir la màxima perfecció en la semblança, i després el passà a bronze.[3] Les obres així creades tenien tanta correcció formal com compositiva, segons el gust hel·lenístic, que acceptava els aspectes característics dels cossos humans en totes les edats, que mai tenen tots els trets de la "bellesa ideal" clàssica, i inclouen imperfeccions i deformitats o trets immadurs o senils.
Fins al s. IV ae la creació d'efígies idealitzava les línies corporals; es consideraven retrats "tipològics" (amb alguns atributs de la categoria dels individus). Hi prevalia la funció col·lectiva de l'art, al servei de la polis abans que de l'individu, i això duia a prohibir l'exposició pública d'imatges "privades": només s'admetien les explícitament aprovades de personatges il·lustres.
Fins al tardohel·lenisme l'estatuària grega feu servir només figures de cos sencer, o a tot estirar, en èpoques tardanes o zones perifèriques, la mitja figura, especialment en l'àmbit funerari. Els caps que han arribat a l'època moderna són còpies romanes, perquè aquest tipus tenia molta demanda entre romans i itàlics. També es copiaven els caps sobre hermas a partir d'escultures de cos sencer.