Ruslan i Liudmila
òpera de Mijaíl Glinka / From Wikipedia, the free encyclopedia
Ruslan i Liudmila, rus: Русла́н и Людми́ла, és una òpera en cinc actes (vuit quadres) composta per Mikhaïl Glinka entre 1837 i 1842. Està basada en el poema homònim d'Aleksandr Puixkin (1820).
Fiódor Xaliapin com Farlaf (1901). L'enregistrament de Xaliapin del rondó de Farlaf pot ser considerada una de les interpretacions més imponents de tot el repertori operístic rus. | |
Títol original | Руслан и Людмила |
---|---|
Forma musical | òpera |
Compositor | Mikhaïl Glinka |
Llibretista | diversos autors: Valerian Xirkov, Néstor Kúkolnik i Nikolai Markévitx entre d'altres |
Llengua del terme, de l'obra o del nom | rus |
Basat en | poema homònim d'Aleksandr Puixkin (1820) (Aleksandr Puixkin ) |
Creació | 1837-1842 |
Data de publicació | segle XIX |
Gènere | òpera |
Parts | cinc |
Durada | 3,5 hores |
Personatges | Vegeu la secció «Personatges» |
Estrena | |
Estrena | 9 de desembre [C.J. 27 de novembre] de 1842 |
Escenari | Teatre Bolxoi Kàmenni, Sant Petersburg, |
El llibret rus va ser obra de diversos autors: Konstantín Bakhturin va fer-ne l'esbós inicial, i d'altres autors van desenvolupar-lo, principalment Valerian Xirkov, però amb diversos ajustaments de la mà de Néstor Kúkolnik, Mikhaïl Guedeónov, Nikolai Markévitx i del mateix compositor. Puixkin, que havia desitjat intervenir-hi directament, no va poder fer-ho en morir en el famós duel a què es va veure enfrontat a causa de la seua muller — un duel bastant semblant al que ell mateix havia descrit al seu poema Eugeni Oneguin. L'autoria col·lectiva del llibret junt amb els episodis problemàtics que Glinka travessava en la seua vida personal — el divorci de la seua muller — s'ha apuntat com a causa del pastitxe d'estils musicals que s'hi troba a l'òpera.[1]
Amb tot, Ruslan i Liudmila va tenir un paper essencial per al desenvolupament d'un idioma musical genuïnament rus. Això esdevingué no tant perquè Glinka produira allò que hom esperava d'una músic purament rus, sinó perquè situant-se en la frontera del desenvolupament artístic-musical de la seua època, va fer que les seues innovacions[2] foren adoptades per tota una generació posterior de músics que, influïts pel seu grandíssim prestigi intel·lectual, van crear una tradició que va cristal·litzar «en un idioma rus recognoscible a les sales de concert i als teatres d'òpera d'arreu del món».[3]
Tot i això, no pot dir-se que Ruslan i Liudmila siga avui dia una òpera popular. La seua absència dels escenaris es deu fonamentalment a la complicada producció que requereix — vuit decorats, alguns grandiosos, i també efectes especials; a l'estatisme de l'acció dramàtica i finalment a la dificultat de reunir un elenc de cantants amb els dots adequats per a fer front als papers.[4] Avui dia la peça més coneguda de l'òpera és la seua obertura.