Salvació en el cristianisme
From Wikipedia, the free encyclopedia
En el cristianisme, la salvació (també anomenada alliberament o redempció) és l'alliberació «del mal i molt sovint de la mateixa mort i com a transformat en la seva pròpia realitat, d’una manera definitiva, actualment i de fet o en esperança» per la mort i la resurrecció de Crist,[1][lower-alpha 1] i justificant aquesta salvació.
Mentre que la idea de la mort de Jesús com una expiació pel pecat humà és present en la Bíblia cristiana i es va elaborar en les epístoles de Pau i en els Evangelis, Pau va veure els fidels redimits per la participació en la mort i la resurrecció de Jesús. Els primers cristians es consideraven partícips d'una nova aliança amb Déu, oberta tant als jueus com als gentils, mitjançant la mort sacrificial i la resurrecció posterior de Jesucrist. Els pares de l'Església, els escriptors medievals i els estudiosos moderns van elaborar les nocions cristianes primerenques de la persona i el paper del sacrifici de Jesús en la salvació humana en diverses teories expiatives, com ara la teoria del rescat, la teoria de Christus Victor, la teoria de la recapitulació, la teoria de la satisfacció, la teoria de la substitució penal i la teoria de la influència moral.
Les diferents teories sobre la salvació, subjecte d'estudi de la soteriologia són una de les línies que divideixen les diverses denominacions cristianes, incloses les definicions contradictòries del pecat i la depravació (la naturalesa pecaminosa de la humanitat), la justificació (el mitjà de Déu per eliminar les conseqüències del pecat) i l'expiació (el perdó del pecat mitjançant el patiment, la mort i la resurrecció de Jesús).