Tonalitat progressiva
From Wikipedia, the free encyclopedia
La tonalitat progressiva és la pràctica de la composició musical per la qual una peça musical no acaba en la tonalitat en què ha començat, sinó que "avança" fins a un final en una tonalitat diferent. En aquest sentit, "tonalitat diferent" significa una tònica diferent, en lloc d'un simple canvi a un mode diferent (vegeu: Tercera picarda i Llista de composicions majors/menors): la Segona Simfonia de Gustav Mahler (1888–94), per exemple, que passa d'un començament en do menor a una conclusió en mi bemoll major, mostra una "tonalitat progressiva", mentre que la Cinquena simfonia de Ludwig van Beethoven (1804–08), que comença en do menor i acaba en do major, no. Una obra que acaba en la tonalitat en què ha començat es pot descriure com una "tonalitat concèntrica". Els termes "progressista" i "concèntric" van ser introduïts a la musicologia per Dika Newlin al seu llibre Bruckner, Mahler, Schoenberg (1947).[1][2]