Almoads
From Wikipedia, the free encyclopedia
Los Almoads (en arabi الموحدون (al-Muwaḥḥidun), en Berbèr ⵉⵎⵡⴻⵃⵃⴷⴻⵏ (Imweḥḥden)) « que proclama l’unitat divina », o Banu Abd al-Mumin[1] (en arabi: بنو عبد المؤمن), son un movement religiós fondat al començament del sègle XII, qu'es eissit la dinastia eponima d'origina berbèra que govèrna lo Magrèb e Al Andalús entre la mitat del sègle XII e lo XIII
Lo movement religiós dels Almoads es fondat vèrs 1120 a Tinmel per Ibn Tumart, piejat per un grop de tribús masmodanas de l'Autatlàs marrocan[2], subretot de Masmodas. Ibn Tumart presica alara una reforma morala puritana e se lèva contre los Almoravids al poder a partir de son fèu de Tinmel[3].
A la mòrt d'Ibn Tumart vèrs 1130, Abd al-Mumin pren la relèva, consolida sa posicion personala e instaura un poder ereditari, se piejant suls Comias de la region de Nedroma dins l'oèst argerian e tanben los Ilalians[4]. Jos Abd al-Mumin, los Almoads capviran los Almoravids en 1147, puèi conquista lo Magrèb central ammadid, l'Ifriqiya (alara partejada dempuèi la casuda dels Zirids) e los Taifas. Alara, lo Magrèb e l'al Andalús son entièrament jos dominacion almoada a partir de 1172.
Après de la batalha de Las Navas de Tolosa en 1212, los Almoads son aflaquits e lor empèri se troceja al benefici dels reis de las Taifas dins al Andalús dels Zianids del Magrèb Central e dels Afsids, e vei l'emergéncia dels Merinids al Magrèb al-Aqsa que prenon Fès en 1244. Los Almoads, que devon alara pagar lo tribut als Merinids e contraròtlan pas pus que la region de Marraquèsh, son fin finala eliminats per aqueles en 1269.