Pragmàtica
From Wikipedia, the free encyclopedia
La pragmàtica és la part de la lingüística que estudia la llengua en relació amb el seu ús i les persones que en són usuàries, i se centra especialment en les característiques dels actes de parla, la dixi i les inferències.[1] La pragmàtica es relaciona estretament amb la pràctica i a vegades es pren com a sinònima. Així enllaça amb les teories filosòfiques de la praxi, de l'epistemologia o de la utilitat. Ha estat considerada, amb poc de fonament, una branca de la lingüística que estudia la llengua des del punt de vista de l'ús que en fan els usuaris. En un primer moment fou formulada com a pragmatisme, a les darreries del segle xix. Actualment, constitueix la disciplina que estudia l'ús en la llengua. Conjuntament amb la semiòtica, ha representat una de les disciplines que reclouen aquella lingüística de què parlàvem al començament. En fer intervenir la intenció en activitats humanes, com és la comunicació, assenyala com a postulat fonamental de l'estudi pragmàtic la importància del context, que esdevé factor essencial per a assolir la comprensió del significat. Pel simple fet de centrar-se en l'ús, tal com es va concebre inicialment, la pragmàtica està relacionada internament amb altres disciplines que tenen en compte aspectes socials com ara la sociolingüística, per la comunitat d'usuaris que s'entenen; la sociologia, pel mateix context social on s'esdevé; o la psicologia, per la intenció comunicativa que implica en la parla, a més d'allò que es diu.
Aquest article tracta sobre la branca de la lingüística. Si cerqueu el concepte referent al dret, vegeu «Pragmàtica (dret)». |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Com a disciplina, apareix perfectament constituïda en la dècada dels anys trenta del segle xx a Chicago. Se centra en l'ús o l'efecte que es produeix sobre els altres. Les diferents escoles pragmàtiques: estructuralista, funcionalista, generativa transformacional, logicosintàctica, semàntica, semiòtica, han acabat de perfilar llur objecte d'estudi però no el subjecte. El darrer ha acabat situant-se, d'una manera bàsica, en el discurs, en la cortesia o en la gestualitat humanes. Altres direccions prenen el sentit de les ambigüitats o dels contrafactuals. El pragmatista espanyol José Portolés Lázaro sintetitza, així, les tres grans tendències dins la pragmàtica pel que fa a la concepció de l'objecte d'estudi:[2]
- Pragmàtica = Significat menys condicions de veritat: segons aquesta visió, l'objecte d'estudi de la pragmàtica seria aquella part del significat lingüístic que queda fora de l'anomenada semàntica veritativa, és a dir, la part del significat que no pot ser avaluada en termes de veritat o mentida. Per exemple, un enunciat com "Jo us declaro marit i muller" no pot ser analitzat com a vertader o fals sinó en termes d'acció. Així, la pragmàtica seria un mòdul d'estudi gramatical que vindria després de la semàntica. Aquesta perspectiva seria l'acceptada per la Gramàtica generativa, la Teoria de la Pertinència, filòsofs del llenguatge com Paul Grice o tot un seguit de pragmatistes.
- Competència pragmàtica = Competència comunicativa: aquesta perspectiva assumeix que l'objecte d'estudi de la pragmàtica és tot allò que té a veure amb l'anomenada competència comunicativa, és a dir, tot el conjunt de recursos que el parlant té interioritzats en relació amb la comunicació i la interacció lingüístiques.