Pragmàtica Conversacional
From Wikipedia, the free encyclopedia
En ciència social en general, i en lingüística en concret, la pragmàtica conversacional (o principi cooperatiu) descriu com les persones aconsegueixen conversar de manera eficaç en situacions socials comunes (és a dir, com oients i parlants cooperen i accepten ésser entesos d'una manera en concret).
Tal com ho expressava Paul Grice, que és qui va introduir la idea a la seva teoria pragmàtica,
"Fes la teva contribució tal com es requereix, en el moment en què succeeix, i seguint el propòsit o direcció de l'intercanvi comunicatiu en què et trobes."
Malgrat el principi està redactat en imperatiu, vol ser únicament una descripció de com les persones es comporten habitualment en l'acte de conversar. Jeffries i McIntyre descriuen les màximes de Grice com "un resum de les suposicions de què acostumem a partir quan participem en una conversa".[1]
La pragmàtica conversacional es divideix en quatre màximes de conversa, anomenades les Màximes de Grice. Aquestes quatre màximes descriuen principis racionals concrets que es poden observar en les persones que segueixen el principi cooperatiu per tal d'aconseguir una comunicació eficaç.[2] Aplicar les Màximes de Grice és una manera d'explicar la relació entre allò que es diu i allò que s'interpreta.